La catàstrofe del Japó obliga a revisar les instal·lacions actuals i redissenyar les futures centrals.
Dimecres 8 de juny de 2011
Mai podrem saber si les centrals nuclears estan ben preparades davant d’un nou accident abans que l’accident passi... Per alguns experts, la qüestió és saber si la societat està disposada a acceptar un procés permanent d’aprenentatge amb la conseqüent incertesa. Per a d’altres, les lliçons apreses amb Txernòbil i Fukushima han de ser suficients per preveure mals majors en el futur. Les proves d'estrès a Europa ajudaran a veure com estem actualment.
Realment són segures les plantes nuclears? No aprenem dels errors? El debat s’ha reobert amb força amb els fets de Fukushima, al Japó. Mentre França es referma en la seva voluntat de desenvolupar noves instal·lacions d’energia atòmica, Alemanya hi ha barrat el pas de forma contundent. I tot Europa es pregunta si estem prou segurs. De fet, s’han començat a estudiar la seguretat de les plantes instal·lades. L’accident nuclear de Three Mile Island (Harrisburg) als Estats Units el 1979 va regirar de dalt a baix els conceptes de seguretat.
Sobre els fets del Japó, experts com ara François Diaz Maurin, enginyer nuclear de l’Institut de Ciències i Tecnologies Ambientals de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) recomanen observar en detall si hi ha un problema recorrent en el disseny dels diferents reactors que s’han anat construint. “Ningú no pot dir amb precisió que una planta d’energia nuclear mai patirà un accident”, assegura aquest expert. I el que és pitjor: “Els càlculs de risc sísmic (o qualsevol altre fenomen fora d’una planta, com ara actes terroristes) es basen en models inadequats i falsos. Per tant, l’accident de Fukushima (amb reactors dels anys 1970) es podria haver evitat si s’haguessin adonat dels problemes sistèmics en el disseny de centrals nuclears. Però mai no podrem saber-ho abans que l’accident passi. Aleshores, la qüestió és saber si la societat està disposada a acceptar un procés permanent d’aprenentatge amb les conseqüències que coneixem”.
Seguretat a quin preu?
L’energia nuclear té un procés de producció molt complex pels controls i les elevades mesures de seguretat. En tot cas, afegeix Diaz Mourin, “les mesures de seguretat més altes no són infal·libles i són molt cares. Sempre s’haurà d’escollir entre seguretat i despesa”.
Els defensors de l’energia nuclear al·leguen, lògicament, que són instal·lacions molt segures. És el que pensa Carme Pretel, professora titular del Departament de Física i Enginyeria Nuclear i responsable de Formació de l’Institut de Tècniques Energètiques de la UPC. “Vam prendre bona nota dels accidents nuclears més importants que hi ha hagut: Three Miles Island i Txernòbil. Ben segur que també aprendrem coses amb el de Fukushima”. L’ensurt del 1979 als Estats Units fou “el que va marcar un abans i un després en la seguretat nuclear, perquè no va tenir conseqüències a l’exterior”, assegura Pretel.
De la mateixa manera, Diaz Maurin pensa que l’experiència d’aquests accidents ha permès aprendre molt dels errors humans, el mal funcionament dels equipaments i dels dissenys de les centrals. La indústria ha adoptat “múltiples millores en els procediments d’emergència, el coneixement dels factors humans, la protecció radiològica i altres àrees relacionades amb l’operació dels reactors”, explica.
Lliçons de Harrisburg
L’amarga experiència dels Estats Units va fer modificar els dissenys dels reactors amb generadors de vapor, com els que utilitzaven els reactors de Three Miles Island, que són de tecnologia d’aigua a pressió com els d’Ascó i Vandellós, explica Carme Pretel. Aquests sistemes utilitzaven uns tubs rectes; l’aigua calenta que venia del reactor entrava a un intercanviador de calor, passant pels tubs i escalfant a la seva vegada un altre circuit d’aigua que, transformada en vapor, movia les turbines. La modificació del disseny ha consistit en quelcom aparentment tan simple com modificar els tubs per a donar-los forma de u invertida enlloc de fer-los rectes. D’aquesta manera els recorreguts són més llargs, l’àrea de transferència de calor és superior i això ajuda perquè en cas de pèrdua de refrigeració del generador de vapor els problemes triguen més a sortir; o sigui, el generador de vapor triga més temps a buidar-se de líquid.
"L’accident de Harrisburg (fusió parcial del nucli del reactor) va portar bones lliçons", afirma Carme Pretel. Es van analitzar les febleses en el disseny de les centrals, en la instrumentació i en els procediments en situacions d’emergència. L’objectiu es disposar de més marge de seguretat perquè no s’hagi de dependre tant de les actuacions de l’operador en un moment de crisis, perquè en situació de conflicte, les actuacions solen ser errònies més que encertades. El que interessa a nivell nuclear és ajudar l’operador perquè no hagi de prendre gaires decisions. Era una fita important, aquesta, perquè fins aleshores, l’operador llegia exclusivament la informació que l’indicaven els diferents instruments i havia d’interpretar les dades i diagnosticar el problema. Els sistemes actuals permeten a l’operador veure els símptomes i anar seguint unes pautes, amb menys interpretació. El seguiment d’aquests procediments el porta a la solució després d’analitzar quin ha estat el problema: si havia quedat oberta una vàlvula, si per algun lloc havia perdut alimentació d’aigua, etc.
La seguretat a Occident
En canvi, "l’accident de Txernòbil és molt singular perquè era una tecnologia no existent a Occident", diu Carme Pretel. "Es van vulnerar els protocols de seguretat i el disseny en si ja era defectuós des de la perspectiva occidental, sense sistema de contenció del reactor”.
Estem segurs a Occident? “No podem comparar els dissenys dels reactors del Japó, França o Espanya, ja que utilitzen hipòtesis diferents. I això és important perquè significa que el risc estimat d’accident més greu -com ara la fusió del nucli- té la mateixa probabilitat de passar en aquests països, però amb causes inicials distintes a les d’un terratrèmol o un tsunami", diu Diaz Mourin.
Segons Diaz Moruin accidents com el de Fukushima ens han d’ensenyar els problemes provocats per la incertesa sistèmica en el disseny dels reactors abans d’invertir temps i energia en noves centrals que no seran més segures que les actuals perquè no sabem exactament com avaluar el risc.
Molts dels nous dissenys de reactors nuclears avançats, de generació 3 i 3 Plus, són dissenyats amb seguretat passiva, explica Carme Pretel. “Vol dir que la capacitat de refrigeració en cas d’emergència no depèn ni de la intervenció humana ni del subministrament d’energia exterior. Són sistemes basats, per exemple, en la gravetat: en cas que es perdi el subministrament elèctric exterior i el reactor s’aturi, s’obren unes vàlvules automàticament per diferència de pressió i cauen unes grans quantitats d’aigua. Com a mínim, no és necessària la intervenció humana durant les primeres 72 hores.
Revisió de plantes
Per la seva banda, Luis Echávarri, director general de l’Agència de l’Energia Nuclear de l’OCDE i enginyer nuclear, afirmava recentment a Euronews: “Haurem d’analitzar si totes les centrals nuclears estan ben preparades per suportar tant terratrèmols com tsunamis més grans que els que es pensava i que poden ser possibles en certes localitzacions, així como fer un anàlisis en profunditat de les seves conseqüències, sobretot del tsunami: per què ha malmès tants equipaments d’emergència, si es podien haver salvat d’alguna altra forma, si hi ha elements de seguretat addicionals que podrien haver evitat aquest tipus de situació i s’han de revisar les contencions, els sistemes de refredament d’emergència, les explosions d’hidrogen, els focs, la protecció radiològica, les actuacions en àrees contaminades… totes aquestes seran lliçons que es trauran per aplicar-les a totes les centrals nuclears del món, i és un procés que ja ha començat. Tots els organismes reguladors han començat a analitzar com aplicar els resultats a les seves pròpies plantes”.
JOAN CARLES AMBROJO
*La central de Fukushima (Japó) abans de l’accident. Imatge de Kawamoto Takuo extreta de Wikipedia.